Nucli històric tradicional

Nucli històric tradicional de Borriol

L’àrea delimitada com a Nucli Històric Tradicional (NHT) de Borriol correspon, de forma aproximada, a la superfície ocupada pel municipi a finals del segle XIX, la qual defineix la fisonomia urbana conservada en la memòria col·lectiva dels borriolencs. D’ella s’hi han exclòs algunes zones perifèriques com la carretera (actual avinguda Saragossa), el carrer de Colom o la part baixa dels carrers del Calvari i Sant Vicent, al considerar-les irrecuperables per les modificacions sofertes arrel del “boom” urbanístic de finals del segle XX i inicis del segle XXI.

Vista del poble des de el Fraret

Així, l’espai definit com NHT es troba emplaçat a 161 m.s.n.m. (Església de Sant Bartomeu) en la clotada delimitada pels tossals del Fraret a l’est (301 m.), del Castell al nord (334 m.) i el del Calvari a l’oest (264 m.). Estant obert a la vall del riu Borriol pel costat sud. Els barrancs de l’Atzavara i les Alforges, actualment coberts, creuen de nord a sud el NHT confluint en el barranc de les Bèsties en la part alta del carrer del Rajolar. Una geografia tant complexa ha condicionat l’urbanisme del municipi, distingint-hi entre les zones altes on els carrers i cases s’adapten a les fortes pendent donant lloc a un urbanisme irregular amb carrers estrets i graonats seguint les corbes de nivell, i les zones més baixes, on un relleu més suau permet desenvolupar un urbanisme planificat a l’entorn de les principals vies de comunicació.

Així mateix el NHT es por dividir en sis barris, d’acord al seu emplaçament, urbanisme i cronologia:

– La Moreria: situada als peus del Tossal del Castell i delimitada pels barrancs de les Alforges i l’Atzavara. El seu origen és medieval, estant caracteritzada per un urbanisme de tradició islàmica.

– La Vila: al sud de la Moreria i també delimitada pels barrancs de les Alforges i l’Atzavara, es correspon amb el recinte emmurallat medieval articulat al voltant dels actuals carrers Major i del Palau.

– La Rapa: situada als peus del Tossal de Fraret, a llevant del barranc de les Alforges. Antic raval de la Moreria d’urbanisme irregular i adaptat als vessants.

– El Raval de Barcelona: a l’est de la Vila, els seus desnivells són més suaus permetent un urbanisme planificat al voltant del carrer de Sant Vicent.

– El Raval: al sud de la Vila, zona de fortes pendents salvades pel carrer del Dr. Portolés, eix vertebrador del barri.

– El Calvari: als peus del Tossal del Calvari, més enllà del barranc de l’Atzavara. Antic raval de València, actual carrer Fondo, al voltant del qual s’organitzen les cases escalonant-s’hi en els vessants de la muntanya.

Foto antiga de Borriol

A manca de confirmació documental, bona part dels investigadors que han estudiat l’urbanisme de Borriol identifiquen els seus orígens amb un assentament islàmic ubicat als peus del castell roquer. Es tractaria d’un petit poblat articulat entorn dels actuals carrers Major i del Palau i limitat pels barrancs de les Alforges i de la Atzavara.

Després de la conquesta aragonesa en 1233 els primers colons cristians s’establirien a les seues afores, als escarpats pendents dels peus del castell, tal com indiquen les dues cartes pobles de 1250. Gradualment aquesta situació anà evolucionant produint-se un bescanvi poblacional entre cristians i musulmans, de mode que els primers passaren a ocupar els principals carrers mentre que els segons s’aglutinaven en l’espai posteriorment conegut com la Moreria. Així, la construcció de les muralles l’any 1379 suposà la definitiva separació d’ambdues comunitats en barris independents, la Vila i la Moreria, donant lloc a la dualitat que caracteritzà l’urbanisme de Borriol fins a l’expulsió morisca l’any 1609.

Així, el barri emmurallat de la Vila quedava conformat pels actuals carrers Major, del Palau i de les Alforges, així com la plaça del Pou i la part alta dels carrers de l’Atzavara i de les Moreres. Comptava amb dos portals destacats: el de Barcelona (desaparegut) i el de València (Portalet de les Parres); i d’altres secundaris oberts a la Moreria i els camins de terme. En la Vila es trobaven els principals edificis forals: el Palau, l’església de Sant Bartomeu, la Casa de la Vila i la Casa Abadia, a més del forn i la llotja. Pel que fa a les vivendes, en gran part corresponien a construccions senzilles, estant el model de casa tradicional de Borriol: estretes i rectangulars, amb dues altures i perxe superior, façana perpendicular al carrer i pati posterior. Junt a elles hi havien de més grans a l’entorn del carrer Major, residència de llauradors benestants i petit burgesos locals. A finals del segle XIX s’inicià el procés d’abandonament del barri, accentuat en la segona meitat del segle XX, i conseqüència del qual moltes de les seues cases es troben en l’actualitat abandonades. Lamentablement a aquest fet hem d’afegir la urbanització de la zona de la Pedrusca a finals del segle XX, que suposà la desaparició d’un tram important de la muralla medieval i l’enderrocament d’una illa de cases, així com l’edificació de vivendes unifamiliars a l’interior del recinte del Palau medieval. Transformacions que han alterat irremediablement la fisonomia original del barri.

Pel la seua part, la Moreria s’anà configurant entre els segles XIV i XV com un barri de tradició andalusina amb un urbanisme irregular per haver d’adaptar-s’hi als forts pendents del vesant del castell. Les seues cases eren més modestes que les de la Vila, amb una o dues alçades i, generalment, sense pati posterior. L’expulsió dels moriscos l’any 1609 suposà l’abandonament del barri, que poc a poc tornaria a ser ocupat per colons cristians que transformaren les vivendes andalusines a les seues necessitats. Finalment, a inicis del segle XX es produí l’abandonament definitiu de la Moreria, enderrocant de gran part de les cases per a reutilitzar els seus materials constructius. Actualment, el seu espai conforma l’Espai de Protecció Arqueològica (EPA) de la Moreria, conservant únicament un carrer del seu urbanisme original (carrer de la Moreria). En ell encara es poden veure algunes portalades amb arcs de rajola d’herència morisca. Com a element singular, destacar el portal perxat del carrer Palau, una porta en colze de tradició andalusina amb coberta tradicional de canyís.

A finals del segle XV, aquests dos barris desenvoluparen els seus propis ravals que al llarg dels segles XVI i XVIII s’anaren consolidant entorn als principals camins d’accés. Així a l’oest de la Vila sorgí el raval de València, que des del Portalet de les Parres creuava el barranc de l’Atzavara fins als peus del Tossal del Calvari. D’aquest embrió en el segle XVI es conformà el barri del Calvari, articulat entorn del camí Fondo, nexe d’unió entre la Vila i la Canyada Reial de Saragossa. El seu urbanisme, condicionat pels pendents del Tossal del Calvari, es caracteritzava pels carrers escalonats en ziga-zaga i per les típiques “baranetes”. Es tractava d’un barri humil i vinculat a la ramaderia, tal com testimonien els corrals encara existents. A inicis del segle XX s’inicià l’abandonament del barri, que perdurà fins als anys 60, quan l’arribada massiva d’immigrants nacionals aturà el procés. Aquest fenomen ocasionà que molts dels seus edificis foren reformats o enderrocats, estant escassos els exemples de construcció tradicional conservats.

Vista general des del Calvari

Paral·lelament, en el segle XV, també s’inicià el desenvolupament del raval de Barcelona més enllà del barranc de les Alforges. Originàriament es limitava al carrer de la Pilota, nom amb que és conegut el tram del carrer de Sant Vicent situat entre la plaça del Pou i el carrer del Mesó, prolongant-se successivament fins donar lloc als carrers de Sant Vicent (segle XVII) i de Barcelona (segles XVIII-XIX). Per la seua orientació i suau orografia, entre els segles XVII i XVIII, aquest barri fou l’escollit per les famílies adinerades de Borriol per establir la seua residència, podent encara observar algunes casones amb portalada de pedra indicant la riquesa dels seus propietaris. D’entre elles, potser la més important seria la ubicada a l’actual carrer l’Hereu, propietat de Ramón de Campobadal (l’Hereu), darrer senyor feudal de Borriol. Es tractava d’un gran casalici rústic amb pati central, al voltant del qual s’articulaven la casa del senyor, les vivendes dels treballadors, els magatzems, l’almàssera, el celler, les quadres, etc… L’any 1835 la finca passà a mans municipals, integrant-s’hi en la trama urbana de Borriol. Així en els seus terrenys s’hi troben ocupats actualment per l’edifici de l’ajuntament i d’altres immobles públics i privats, conservant únicament l’ala esquerra del pati, on es troba el centre de la Tercera Edat.

Possiblement ja entrat el segle XVII, un tercer raval va acabar d’encerclar el recinte emmurallat unint els ravals València i Barcelona. Conegut popularment com el Raval, aquest barri es va anar conformant a l’entorn de l’actual carrer del Dr. Portolés. El Raval unia la plaça del Pou i la plaça de la Font, la qual disposava d’aigua corrent des del segle XVIII. Aquest avantatge la convertí, en el segle XIX, l’epicentre sociocultural del municipi. Al seu voltant es construïren els edificis més importants del moment: el Convent de la Consolació (en els terrenys de l’Hereu), el mercat i els llavadors, a més de centres socials com el Centre Republicà o el Cafè-Teatre “Cervantes”. En el Raval també s’hi establiren les famílies adinerades del segle XIX, de les quals encara s’hi conserva alguna casona. Per la seua situació estratègica, el barri s’ha vist sotmès a continues transformacions al llarg del segle XX, destacant la construcció d’edificis de nova planta com l’ajuntament o els blocs de vivendes que envolten la plaça de la Font i la part baixa del carrer del Dr. Portolés.

Per la seua part, la Moreria també va desenvolupar el seu propi raval entre els segles XV i XVI. El barri de la Rapa, ocupat per moriscos i articulat entorn al Camí de Cominells, als peus del Tossal del Frare, completament d’esquenes al raval de Barcelona. Com la Moreria, el seu abandonament es produeix amb l’expulsió de 1609. Posteriorment va ser parcialment reocupat experimentant importants transformacions com l’obertura de nous carrers i accessos. Per aquest motiu els pocs immobles tradicionals conservats es troben al carrer de Remolins, el menys alterat urbanísticament. En ell encara es poden observar algunes cases senzilles, semblants a les de la Moreria, i corrals, amb la presència d’arcs de rajola com a element arquitectònic més destacat.